No sabia molt bé com començar aquest blog, així que he triat un "treball" recent que va ser la visita i projecte fotogràfic al castell de Mesen (Lede, Bèlgica) aquest estiu.
Està clar que tots quan "creem" quelcom volem dir o expressar alguna cosa. Així que, pels conceptes que a mi m'agrada treballar, què millor que els espais abandonats, decadents, oblidats i amb mil històries al darrere per imaginar. Des de sempre que m'han atret aquesta mena llocs, però no va ser fins fa poc que he començat a endinsar-me en la exploració d'aquests. La presència perpètua del pas del temps, el silenci, la buidor, insinuar i no explicar... tot això els hi dóna una bellesa i un encant únic, i personalment, són espais d’allò més expressius.

El castell de Mesen va ser construït el 1749, per un arquitecte italià Giovanni Niccolo Servandoni. El castell va ser propietat d’una família durant el s. XVI fins el s. XVIII, al 1796 es va començar a fer servir com a indústria per produir tabac o destil·lar ginebra entre altres coses.
Al 1897 la propietat va passar en mans d’un orde de monges de Jupille (l’actual Liège) i al 1905 es va afegir una capella i una escola. Del 1914 al 1970 l’escola va estar en funcionament, era una escola únicament per noies on s’estudiava en francès i se’ls hi ensenyava com viure en l’alta societat. Al 1970 l’escola va tancar a causa d’una llei que obligava a fer les classes en alemany, el castell va quedar sota la propietat del ministeri de defensa i a partir de llavors va estar abandonat. Al 1979 el van declarar monument protegit, però va durar un any, des de llavors ha quedat abandonat i en teoria al 2007 havia de ser enderrocat, però per sort no ha estat així i encara hi som a temps de visitar-lo!
És molt fàcil arribar a Lede gràcies a la magnífica xarxa ferroviària belga. I un cop al poble de seguida s’entén on és el castell, un enorme parc tancat, ple d’arbres al mig del poble ens guiarà, només s’han de rodejar els murs que ja s’intueix l’estructura d’una torre i d’uns sostres inclinats amb poques teules. Si es pensa/explora una mica és fàcil entrar al “recinte”. Un cop allà és on comença l’aventura, la natura ho ha envaït tot, les herbes són llarguíssimes i està ple d’ortigues, però anant amb compte i paciència es pot arribar al interior i començar l’exploració.


Passadissos i més passadissos, dreta o esquerra? Infinites opcions per decidir, explorem la planta principal, i pugem amunt, tot és espectacular, immens, grandiloqüent però buit, és d’allò més inquietant, no podem pujar més pisos perquè els terres estan esfondrats, així que l’exploració es queda en la planta principal i el primer pis (i tampoc són completes ja que els cúmuls de runa han bloquejat el pas en diferents parts), tot plegat ja ens durà unes quantes hores. Em crida l’atenció els pocs grafittis i actes de vandalisme que es veuen en l’edifici, tant de bo ningú pintés/destruís aquests edificis. Poder estar allà va ser impressionant, és impossible transcriure a paraules totes les sensacions que se senten passejant per l’interior d’aquest edifici... imaginant com era en un passat...

És una pena que la majoria de gent no ho valori, tot i que sabem que no tothom s’ha oblidat d’aquest castell, al pis de dalt, on el terra estava cobert de sorra hi trobem petjades recents... en un primer moment desconcerta però és un simple ingredient més de l’exploració.
Crec que qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat “artística” i amb ganes d’aventura, si mai va a Bèlgica hauria de ser una visita obligada. Tothom s’hauria de deixar enlluernar per l’encant d’aquest antic castell. Val moltíssim la pena, de veritat.

*