Nothing

Slowly

Came to stand still

Journey

Reached the end

Here

Is Nothing

To be found

Came all the way

To Find

Nothing

Nothing

Nothing...

Nostalgia

Petita mostra de la sèrie "Nostalgia".

transfer i llapis de color sobre paper de pergamí.

Reflection

A look in the mirror
I see my face.
Each time it cries,
The tears sharp as knives.
Makes scars all over me,
Is that what you wanted to see?

I´m so sorry for showing my tears tonight.
I was a great actor for years.
I´m so sorry, you saw me so weak tonight

But I can´t fight back my tears.
When will I be able to forget?
When will my tears erase my memories?
Will my wounded soul stop bleeding?
Will I ever find redemption?










Reflection - Persephone


*





Selfportrait

Cementiri de Montjuïc i els àngels.

Des de fa uns quants anys, una de les meves grans passions són els cementiris i els secrets que aquest amaguen. Els cementiris des del meu punt de vista, no són res més que grans museus d'art a l'aire lliure. És en els cementiris on he vist les escultures més belles (des de la meva visió personal), no en els museus convencionals. Segurament, amb el temps, faré més entrades sobre cementiris en aquest blog, però per començar què millor que el cementiri de Montjuïc, un dels més propers i per mi, el més preciós de tots, tant la situació com la distribució de l'espai el converteix en un lloc únic i especial. A part d'això amaga un gran nombre d'escultures, entre elles d'autors reconeguts, com: Josep Llimona, Eusebi Arnau, o Rafael Atxé. I uns impressionants i ostentosos Panteons, des de reproduccions en petit de catedrals gòtiques a obeliscs, passant per temples neoclàssics i creus celtes. En pocs anys he vistat diferents cementiris europeus, i per mi, cap iguala a Montjuïc, com a molt el cementiri Monumentale de Milà. Però Montjuïc... és increïble...

Al s. XIX per raons sanitàries es començaren a construir cementiris als afores de les ciutats. Això va afavorir el desenvolupament de l'art funerari i molts cementiris esdevenen grans museus d'art. El cementiri de Montjuïc és va construïr al 1883. Tant l'expansió demogràfica com el gran creixement ecònomic de la burgesia catalana van influïr a la construcció d'aquesta necropolis. Els petits cementiris de barri barcelonins s'havien quedat sense espai i la construcció de Montjuïc va ser la solució alhora va servir d'excusa als burgesos per mostrar el seu poder, l'art funerari va servir com a ostentació per part de la societat burgesa. Els cementiris són un clar reflex de la societat del moment.

No només apareix l'escultura funerària al cementiri de Montjuïc a Barcelona, sinó que, l'escultura funerària va aparèixer a tot Europa. Algunes figures que podem trobar als cementiris són retrats del difunt i verges, entre altres, però la figura més vista és la de l'àngel. Eludint el dolor, l'esperança o l'espera. Els àngels juguen un paper fonamental en aquest tipus d'escultura, ja que l'àngel és el qui ajuda les ànimes en el traspàs de la terra al cel i acompanya a les persones durant el moment de la seva mort.

La paraula àngel vol dir missatger. L'àngel és qui porta les ànimes de la terra al cel i el missatger entre Déu i els humans. És un esperit que ens vigila i ens protegeix durant tota la vida i que ens avisa i ens acompanya durant el dia final. També se'ls anomena "amesha spentas" o salvadors immortals.

La primera vegada que vaig veure un àngel va ser mirant-me a mi mateixa reflectida en un mirall; tenia set anys i portava una túnica de seda rosa i unes ales molt grans de paper arrissat que em va comprar la meva mare per anar a la processó de Corpus. La fascinació pels cementiris em ve de lluny. Aquests indrets, catàlegs d'escultura i d'arquitectura, i els epitafis amb històries de persones que volen deixar constància del seu pas per la vida, són dipòsits de testimonis que neixen de manera contemporània a les ciutats. És així com em vaig retrobar de nou amb els àngels, aquesta vegada de marbre i de pedra.

[Pilar Aymerich]

Cementiri de Monjtuïc: La premsa del moment es feia ressò de la preferència del públic pel nou cementiri de Barcelona: "Debido a su pintoresca situación, la belleza de sus perspectivas, els gusto que en general preside, tanto en las construcciones particulares como en la disposición del mismo... Véase como hasta en el lugar del eterno reposo se trasluce la idiosincrasia de nuestro pueblo, tan amante de las bellas artes como fervoroso devoto del culto de los muertos." Al cementiri de Montjuïc conviuen diversos llenguatges estilístics: eclecticisme, amb una certa abundor de neogòtic, modernisme i, més recentment, un cert hiperrealisme.

[Fragments del catàleg de l'exposició: Cementiris d'Ultramar de Pilar Aymerich]

La visita als cementiris per fotografiar les escultures, és un dels projectes personals en el que fa més temps que treballo, i continuo treballant.

Més informació a: http://www.fotolog.com/follow_emptiness

Chateau de Mesen o Lede Vervallenkasteel

No sabia molt bé com començar aquest blog, així que he triat un "treball" recent que va ser la visita i projecte fotogràfic al castell de Mesen (Lede, Bèlgica) aquest estiu.

Està clar que tots quan "creem" quelcom volem dir o expressar alguna cosa. Així que, pels conceptes que a mi m'agrada treballar, què millor que els espais abandonats, decadents, oblidats i amb mil històries al darrere per imaginar. Des de sempre que m'han atret aquesta mena llocs, però no va ser fins fa poc que he començat a endinsar-me en la exploració d'aquests. La presència perpètua del pas del temps, el silenci, la buidor, insinuar i no explicar... tot això els hi dóna una bellesa i un encant únic, i personalment, són espais d’allò més expressius.



El castell de Mesen va ser construït el 1749, per un arquitecte italià Giovanni Niccolo Servandoni. El castell va ser propietat d’una família durant el s. XVI fins el s. XVIII, al 1796 es va començar a fer servir com a indústria per produir tabac o destil·lar ginebra entre altres coses.
Al 1897 la propietat va passar en mans d’un orde de monges de Jupille (l’actual Liège) i al 1905 es va afegir una capella i una escola. Del 1914 al 1970 l’escola va estar en funcionament, era una escola únicament per noies on s’estudiava en francès i se’ls hi ensenyava com viure en l’alta societat. Al 1970 l’escola va tancar a causa d’una llei que obligava a fer les classes en alemany, el castell va quedar sota la propietat del ministeri de defensa i a partir de llavors va estar abandonat. Al 1979 el van declarar monument protegit, però va durar un any, des de llavors ha quedat abandonat i en teoria al 2007 havia de ser enderrocat, però per sort no ha estat així i encara hi som a temps de visitar-lo!

És molt fàcil arribar a Lede gràcies a la magnífica xarxa ferroviària belga. I un cop al poble de seguida s’entén on és el castell, un enorme parc tancat, ple d’arbres al mig del poble ens guiarà, només s’han de rodejar els murs que ja s’intueix l’estructura d’una torre i d’uns sostres inclinats amb poques teules. Si es pensa/explora una mica és fàcil entrar al “recinte”. Un cop allà és on comença l’aventura, la natura ho ha envaït tot, les herbes són llarguíssimes i està ple d’ortigues, però anant amb compte i paciència es pot arribar al interior i començar l’exploració.
















Passadissos i més passadissos, dreta o esquerra? Infinites opcions per decidir, explorem la planta principal, i pugem amunt, tot és espectacular, immens, grandiloqüent però buit, és d’allò més inquietant, no podem pujar més pisos perquè els terres estan esfondrats, així que l’exploració es queda en la planta principal i el primer pis (i tampoc són completes ja que els cúmuls de runa han bloquejat el pas en diferents parts), tot plegat ja ens durà unes quantes hores. Em crida l’atenció els pocs grafittis i actes de vandalisme que es veuen en l’edifici, tant de bo ningú pintés/destruís aquests edificis. Poder estar allà va ser impressionant, és impossible transcriure a paraules totes les sensacions que se senten passejant per l’interior d’aquest edifici... imaginant com era en un passat...


És una pena que la majoria de gent no ho valori, tot i que sabem que no tothom s’ha oblidat d’aquest castell, al pis de dalt, on el terra estava cobert de sorra hi trobem petjades recents... en un primer moment desconcerta però és un simple ingredient més de l’exploració.


Crec que qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat “artística” i amb ganes d’aventura, si mai va a Bèlgica hauria de ser una visita obligada. Tothom s’hauria de deixar enlluernar per l’encant d’aquest antic castell. Val moltíssim la pena, de veritat.























*

Inici

... Respite - respite and nepenthe from thy memories of Lenore!



Quaff, oh quaff this kind nepenthe, and forget this lost Lenore!'



Quoth the raven, `Nevermore.'...















...It shall clasp a sainted maiden whom the angels named Lenore -



Clasp a rare and radiant maiden, whom the angels named Lenore?'



Quoth the raven, `Nevermore.'...

Una porta....

...per un nou començament

Benvinguts a Nostalgic Realm, el meu espai personal dedicat a l'art (en qualsevol àmbit). On podreu anar seguint tots els meus projectes i treballs d'una manera més propera.





Nostalgic Realm és nostalgia d'èpoques passades, de llocs màgics que han caigut en l'oblit, enyorança de la infància, de contes, de fades i de princeses perdudes. Nostalgic Realm és un regne abandonat pel pas del temps i enfosquit per la realitat. Dolor, innocència, màgia, foscor, fantasia, soletat, misticisme, delicadesa, buidor, fragilitat, tristesa, melanconia, abandó i sobretot nostalgia es barrejen en imatges i colors.


És una fugida de la realitat, un espai pels somnis i els records. Si vols descobrir nous móns i la profunditat d'alguns sentiments, et convido a que passejis pels boscos i castells d'aquest indret. Espero que entre tots poguem allargar aquest camí... i que l'estada en aquest petit espai sigui d'allò més agradable!

















*